A la Universitat

Pau arribà a casa de la Universitat i ni tant sols tingué temps de donar-li el pinso al gat, perque al poc d'arribar sonà el timbre de la porta. Pau obrigué amb el saquet de menjars de gat a la ma, i es troba a un home baixet, amb un trage de corbata que semblava ridícul per a la seua altura:
—Senyoreta Mir, em diuen Casimir Ros, i vinc a oferir-le un treball. Pau es queda de pedra. Només podia reaccionar amb amabilitat:
—Un moment, per favor. Passe i segues ací, al menjador.

Casimir s'assegué i sense trencar el somriure s'explicà:
—És un assumpte delicat, es tracta de falsificar un quadre.

Pau el mirà de dalt a baix:
—Vol dir que ve a demanar-me que cometa un delicte.—Contestà Pau pensant-se que este Casimir estava completament grillat.
—Si i no. En este cas es tracta d'un quadre que mai ha vist ningú, sense classificar i del que no es té noticia.
—Autor?
—No s'ho puc dir, fins que no tanquem el nostre tracte. Ací es juguem molts diners, vull dir que podem fer-se tots molt rics i la discreció és imprescindible. El quadre és de principi del segle XIX —continuà Casimir— la nostra oferta val només que per a esta nit. No tinc pressa, puc estar fins a l'hora que vullga, contestant les seues preguntes. Només quan accepte podrà vore una foto del quadre. Li assegure que val la pena.

Passaren més de 5 hores de conversa amb els detalls. Ni els diners, ni el risc d'allò prohibit. A Pau, el que realment li excitava era la possibilitat de trobar-se amb un quadre desconegut, segurament d'un mestre de la pintura i que ningú havia estudiat mai. I tindre-lo per falsificar-lo.

L'home baixet, que no havia perdut en tota la nit el seu somriure, obrigué la seua carpeta i tragué una fotografia de gran tamany. Pau, a la primera ullada es queda blanca com la cera i exclamà en veu tremolosa:

—Mare de Déu, és un Goya!

Accepta el tracte

Tornar Arrere

Tens altres plans